La rutina ja ens ha aclaparat. Poc a poc, m'adone de que ja no tornaran eixos moments... No tornaré a despertar junt a algú que m'ha furtat la manta, no em quedaré desperta fins les 5 del matí per una cançò, no tornaré a posar en pijama per a una foto, no tornarem a veurens tots junts en eixa habitació en la que tans bons moments hem tingut. No m'adormire tan facilment a un llit en el cap als peus, no arrejuntarem més llits per a que ningú dorga asoles, no pintarem més cares adormides ni banyarem i engominarem més dits del peu, no ens sentirem mai tan aprop dels professors que per uns dies van deixar de ser-ho, no tornaré a entrar a una piscina on l'aigua estiga tan freda, no podré dormir a un autobus, no miraré a algunes persones de la mateixa manera, no tornarem a vestir-mos com aquella nit, no dormiré tan poques hores per després alçar-me amb tanta energia, no tornaré a "arreglar" un somier trencat, ni a fer mançanilla dins d'una botella, no utilitzarem la biblia de la mateixa manera... mai més tornarem a aquella habitació d'hotel.
Després d'aquestes reflexions i arribat aquest punt del curs m'adone de que mai repetirem aquest viatje, ja que l'any que bé els nostres camins es dividiràn: uns seguirem estudiant al mateix lloc, uns altres se'n aniran a un altre, altres tal volta no tornem a voren's. Crec que a quansevol dels que vam estar allí se li escaparien les llàgrimes en pensar que pot ser no tornem a estar tots junts.En aquests moments, tinc por per tot el que puga passar en a penes uns mesos, por d'oblidar un sol d'aquells instants o a qualsevol de les persones que van fer que foren tan especials... no se com va poder cabre tants sentiments i emocions en un país tan menut. Supose que això demostra que no hi han fronteres...
Lamente la melancolia d'aquesta entrada, no era la meua intenció ficar-vos trists en aquestes paraules. Però no patiu, ja quede poc. Només hem queda dir que aquest viatge m'ha fet canviar d'una forma que ni tan sols jo comprenc: no veig de la mateixa forma les flors, els balcons, els ascensors fins i tot alguns estils musicals. Crec que no m'enganye al pensar que si ara mateixa arribés un autobús en tots vosaltres damunt, pujaria sense plantejar-me on va ni si tornare.
He arribat a pensar que tot ha segut un somni, si és així, vull seguir somiant en vatros...
6 comentarios:
Jo crec que aixo es normal, que més prompte o más tard, ens donem conte de que no podem seguir somnian en aixo, que amb una oferta com la última, eixa d'agafar un bus i anarnos-en sense saber on farem cap, es una bona idea i molt tentadora, conta amb mi per a dur-la endavant en el moment que siga, pero també espere que els llaços que s'han format a aquesta excursió, no es tenquen facilment
t'estimo i ho saps
bs
Jo crec que tens tota la raò. quant he llegit el teu text ma emocionat molt i mira que no he pogut fer ixe viatge amb tots vosaltres , però una vegada vaig fer un amb una part dels meus amics i vaig desitjar no despertar mai d´eixe somni , ara no més se que vuic poder tindre la experiencia de viatjar amb tots vosaltres per el món i ser vons companys de somni.
t´estime i esperarè el dia en que tu i jo ( per supost els altres tamb)pugem compartir un somni juntes en el que mai vuigem despertar.
Ey, déjame un hueco especial en ese autobús tan interesante.
Ya firmaría yo por alumnos y compañeros de viaje así, como vosotros.
Orgulloso que estoy.
I esque no cal dir que llegint el teu post m'agarre una depresió com si d'un post parto es tractara..
Cuando lo planeamos quien nos diria que pasaría a ser un gran viaje en nuestra vida, que sería recordado en nuestra mente y sobretodo en nuestro corazón y mucho menos que le dedicariamos largos textos y hasta incluso videos musicales.
Es muy triste pensar que al acabar el curso todo será muy distinto. Nosotros, los alumnos, pocos seguiremos viendonos las caras a las 8 de la mañana entre bostezo y bostezo. Y ellos los profesores, a saber que les espera. Unos seguirán aquí, otros cambiarán de instituto, otros se irán lejos.. quién sabe! pero eso sí, siempre nos quedará el genial recuerdo de una semana llena de emociones y aventuras: De no dormir en toda la noche y de contarnos todo. De bailar reggeaton y de movernos por Portugal...
Las fotos lo dicen todo y no se les pueden llevar la contraria.
No hace falta dar las gracias por esa semana,no? de todas formas...
..Gracias a todos
Me alegra leer lo que dices, aunque me ha costado perder tres dioptrías más. ¿Qué tienes contra el blanco y negro o los colores más claritos?
Bueno, el caso es que tengo una propuesta para ti y algunas más relacionada con la escritura. Mañana te cuento.
Sigue así.
No hi ha res a dir...
No savia el que podia pasar en aquesta excursió,i con ja he dit millers de vegades.. ha sigut el millor somni(com dius tu) que he tingut en moltisim temps...
No vos coneixia de casi res,i ara que hem fet el mandra junts,hem dormit tots en la mateixa habitació,ens em maquillat junts,vestit,disfreçat,rigut... no se que dirvos...
seria la primera en pujar a eixe bus per a no tornar a baixar mai.. i a la aventura!a no tornar!
Vos he agafat molt de estima a tots.. i espere que eixa relació tan bona que hem tingut no es perda...
Sobretot a tu,que ja sas que me caus de pm i que te he agafat apreci^^ sasa que ara me tens per al que vulgues que jo t'escoltaré..
besets!
Publicar un comentario