Els teus somnis

Enllà, més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall,
On tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta.

Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
Comptant la màgia és la primera, seguint...

Els teus somnis t'estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça'ls.

No el veus? a poc a poc s'acosta, no ho sents? el tens al teu costat.
L'amor té totes les respostes.

És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més, s'escapa.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça'ls.

El vent escampa les fulles, el temps arriba i se'n va
Mai no em demanis la lluna, ningú la pot agafar.
La vida cau i la pluja, el sol ens pot eixugar,
Sempre canvia la lluna, pren el que et vulgui donar.

Pren els teus somnis, t'estan esperant.
Vés no dubtis més, s'escapen.
Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin teus, abraça'ls.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fem que siguin certs, abraça'ls.
Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin certs, abraça'ls.

Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant,
Endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant.

Els teus somnis, Sopa de cabra

____________________________________________________________________

Perquè a voltes, després d’un temps pensant que res ens ix com volem, que els nostres somnis mai es faran realitat, ens donem conte de que si no es compleixen es perquè no volem, perquè la por ens frena i no podríem suportar el fracàs. I un dia te n’adones que els teus somnis estan ahí, darrere el mirall, esperant, seguint cadascun dels teus dies fins que decideixes lluitar per ells. Així que només has de trencar les cadenes, i somiar... somiar sense fronteres, sabent que per molt que diguen, els somnis es poden fer realitat...

SENSE DEIXAR QUE LA LLUM PUGA MORIR


La obscuritat ens envolta i ens ofega. Poc a poc, la llum va desapareixent. Cada xiquet mort de fam, cada bala disparada, cada persona que ha de fugir del seu país buscant sobreviure, cada vida canviada per diners, cada llibertad violada, cada mentida, cada llagrima, contribueixen a que aprete la corda que té al voltant del nostre coll i poc a poc ens vaja privant de la vida.

Per molta llum que ens proporcione el sol, ella ens envolta els ulls i el cor, sense deixar-mos anar encara que vulguem. És ella l'encarregada de moure els fils dels titelles que manen al nostre mòn, matant a gent innocent i mostrant-mos-ho després, augmentant així la obscuritat del nostre cor. Ella apreta, però no ofega, ens deixa agonitzant, sense deixar-mos morir, perque això seria perdre el control sobre nosaltres.

Ella és l'encarregada de crear les sectes que ens allunyen de la veritat, que ens neguen l'evidència: que tots nosaltres tenim una porció de llum al nostre interior i és només decissió nostra mostrar-la. Ens fa creure que amb els diners podem aconseguir porcions de llum sense avisar-nos de que es tracta d'una llum apagada. No importa el color de la pell, l'edat, el sexe ni la classe social. Ni tan sols importa si creiem o no en si hi ha vida després de la mort, o en si hi ha algú per ahí dalt que ens cuida o ens castiga. L'únic que realment importa és que creguem en eixa llum i lluitem contra l'obscuritat, que trenquem eixa soga que està ferint el nostre coll i avancem, que mantinguem la llum que hi ha al nostre cor, sense deixar que puga morir...

EIXOS DIES EN QUE ES PERD L'IL·LUSIÓ

Tot és meravellos, magnífic i preciòs... fins que deixa de ser-ho. Són eixos dies en que no saps com ni perquè, la realitat et colpeja i tu no tens armes ni forces per a defendre't. T'alces per el matí i unicament seguises la rotina ja marcada. No tens ganes de res ni de ningú. Sols vagues per el carrer esperant trobar la llum.


Son eixos dies en que no tens il·lusió per res. T'has adonat de que les coses no eren com tu pensaves o que han canviat massa ràpid abans que et pugueres donar conte, i això t'ha fet mal. No saps que fer i no trobes cap motiu per seguir endavant. El pitjor es que, per més que ho intenten, ningú pot fer que el trobes. Es una cosa que sols tu pots fer, però estàs massa enfonsat per pensar-hi.


Són dies en que les llàgrimes inunden els teus ulls amb massa facilitat sense que pugues evitar-ho i la teva ment es troba absent en un mòn de desgràcies d'on no pots rescatar-la. És dificil escapar de la situació perquè, com ja he dit, ningú pot ajudar-te, i si poden, ni tan sols tens forces per demanar-los ajuda.


No sé que passa, però hi ha temporades en que la facilitat per perdre l'il·lusió s'afegix a la dificultat per retrobar-la. Poc a poc, tens menys motius pels que somriure i caus en un pou que no te fons. Al poc temps, trobes que els dies en que perds l'il·lusió, no son dos o tres dies solts, sino que formen part de la rotina i que rarament trobes la il·lusió.


Hem d'intentar per tots els mitjans no arribar fins eixe punt perquè, una volta ahí, es quasi impossible tornar...

Aquells anys...


Cada cop més recorde aquells anys en que encara era una xiqueta. En que no entenia el significat de les paraules guerra, frontera, intolerància ni ambició. Per a mi els diners només eren troços de paper i metall que canviaves per menjar, els tanques eren basses grans d'aigua i les granades, la mangrana mal dita. Les pistoles tiraven aigua i la fam era el que sentia abans de dinar. Anyore aquells anys en que només veia el mòn perfecte que imaginava.

No m'havia de sentir malament per no poder ajudar als xiquets que moren de fam, perquè no sabia que existien. No em preocupava la gent que moria a les guerres perque a l'últim capitol sempre els resucitaven. No em queixava de les desigualtats perquè a les pel·lícules tots eren iguals. No m'importaven les injusticies perquè sabia que els bons sempre guanyaven. Encara que tancada a una casa, lligada a una rotina, amb prohibicions i obligacions, em sentia lliure.

Però de repén, la televisió de ca la meua avia em va començar a mostrar altres imatges. Vaig veure que no hi havien bons que pararen les injusticies, els que jo creia que haurien de ser bons, no lluitaven per la igualtat, sino que buscàven les diferencies per a aprofitar-se d'elles, i els pocs que lluitaven, eren callats ràpidament sota el mant de la repressió. La gent que moria a les guerres ni eren els protagonistes de la serie ni eren resucitats a l'últim capitol, perque allò no acabava mai. Vaig veure com la gent jutjava la vida dels demés sense apenes conèixer-los davant de tot un país, em vaig adonar de com tractaven a les persones només per el color de la pell inclús per la roba o el que pensaven. Vaig veure com monstres disfressats d'esperança ens venien la llibertat en troços de fusta en forma de creu.

Al principi em vaig sentir confusa, perqué no es paraven les injusticies si tothom deia que ho eren? Perquè jutjaven la vida de la gent? No tenim dret a fer el que vulguem en les nostres vides? Què tenien que veure el color d'una persona perque aquesta fora millor o pitjor? Acàs els negres pensaven millor al sol i els blancs treien major rendiment mental a la sombra? I que tenien que veure la roba i la forma de pensar en tot açò? Ningú em va respondre aquestes preguntes, ni tan sols la mateixa que m'havia mostrat les veritats, despres de tant de temps de ensenyar-me el que jo volia veure.

Em vaig sentir enganyada, aquella maleida caixa m'havia mentit, les coses no eren com m'havia dit... Vaig veure dos camins: posar-me en contra de tot allò nou per a mi i que, a primera vista m'havia adonat de lo injust que era i protestar, o seguir veent aquella il·lusió formada per als que volen viure somiant.

Ara ja m'he decidit, quasi no veig la televisió...

Portugal...









La rutina ja ens ha aclaparat. Poc a poc, m'adone de que ja no tornaran eixos moments... No tornaré a despertar junt a algú que m'ha furtat la manta, no em quedaré desperta fins les 5 del matí per una cançò, no tornaré a posar en pijama per a una foto, no tornarem a veurens tots junts en eixa habitació en la que tans bons moments hem tingut. No m'adormire tan facilment a un llit en el cap als peus, no arrejuntarem més llits per a que ningú dorga asoles, no pintarem més cares adormides ni banyarem i engominarem més dits del peu, no ens sentirem mai tan aprop dels professors que per uns dies van deixar de ser-ho, no tornaré a entrar a una piscina on l'aigua estiga tan freda, no podré dormir a un autobus, no miraré a algunes persones de la mateixa manera, no tornarem a vestir-mos com aquella nit, no dormiré tan poques hores per després alçar-me amb tanta energia, no tornaré a "arreglar" un somier trencat, ni a fer mançanilla dins d'una botella, no utilitzarem la biblia de la mateixa manera... mai més tornarem a aquella habitació d'hotel.
Després d'aquestes reflexions i arribat aquest punt del curs m'adone de que mai repetirem aquest viatje, ja que l'any que bé els nostres camins es dividiràn: uns seguirem estudiant al mateix lloc, uns altres se'n aniran a un altre, altres tal volta no tornem a voren's. Crec que a quansevol dels que vam estar allí se li escaparien les llàgrimes en pensar que pot ser no tornem a estar tots junts.En aquests moments, tinc por per tot el que puga passar en a penes uns mesos, por d'oblidar un sol d'aquells instants o a qualsevol de les persones que van fer que foren tan especials... no se com va poder cabre tants sentiments i emocions en un país tan menut. Supose que això demostra que no hi han fronteres...

Lamente la melancolia d'aquesta entrada, no era la meua intenció ficar-vos trists en aquestes paraules. Però no patiu, ja quede poc. Només hem queda dir que aquest viatge m'ha fet canviar d'una forma que ni tan sols jo comprenc: no veig de la mateixa forma les flors, els balcons, els ascensors fins i tot alguns estils musicals. Crec que no m'enganye al pensar que si ara mateixa arribés un autobús en tots vosaltres damunt, pujaria sense plantejar-me on va ni si tornare.
He arribat a pensar que tot ha segut un somni, si és així, vull seguir somiant en vatros...

UNA VIDA PER VIURE


Cada dia vivim més. La esperança de vida augmenta gràcies als avanços de la medicina i a la comoditat en la que ens hem acostumat a viure. Ara una persona pot arribar fàcilment als 80 anys. Podem pensar que és bo això de viure cada cop més però: es realment viure el que fem?
M'alce 7 vegades del llit a la setmana i cada una d'eixes voltes tinc el dia planificat. Cinc d'eixos dies son una rutina impressionant. Pels matins ens tanquen com a ovelles entre quatre parets per a explicar-nos com trobar els màxims i els mínims d'una funció en forma de parabola que no he de veure mai més en ma vida. Per les vesprades ens unflen a feina, tanta, que ni tan sols trobava temps per a escriure açò. Els caps de setmana són la llum entre tanta foscor, però per desgràcia, la llum dura poc en un món d'ombres. Ens pasem més de quinze anys de la nostra vida estudiant, aprenent coses que oblidem amb facilitat, coses que uns homes sentats a una butaca amb un sou que fa por, han decidit que necessitem saber per a ser persones. Però no ens ensenyen a viure, i per això desperdiciem la nostra vida estudiant coses que no tenen cap significat.
Després d'açò, només ens queda treballar. És l'únic que podem fer per a integrar-nos en esta societat. Aci hi ha poques possibilitats: si no has estudiat una carrera eres un mandra, i si l'has estudiada sempre hi haura algú que aconseguira un treball millor que el teu gràcies als contactes. Pasem la major part de la nostra vida treballant, per a que el dia menys pensat decidisquen que t'ha arribat l'hora d'esperar a la mort. Si tens sort l'esperaràs asentat al sofà de ta casa, si no, la trobaràs a un geriàtric o enxufat a una màquina a l'habitació d'un hospital.
Pot sonar estúpid i inclús utòpic, però no us agradaria, encara que fora només uns instants, no pensar en res, no tindre cap problema, només viure, flotar sense nugar-te a cap lloc, volar, simplement ser lliure de viure la teua vida? Pensem que som lliures però estem nugats a tot. A la familia, als amics, als estudis, al treball... Alguns d'estos nusos no ens molesten, es més, els busquem i ens sentim desamparats quan algún d'ells ens falta. D'altres no els busquem però els necesitem per viure, o això ens han dit. Creem que som lliures però des del moment del nostre naixement tenim un guió escrit com a vida. Saben tot el que farem, tenim poques opcions si no n'agafem una, agafarem l'altra, pocs inventen noves opcions i a eixos pocs ja s'encarreguen de que tornen a les seues normes...
Diem que l'esser humà és superior a la resta d'animals però en realitat som molt inferiors. A quants gats has vist preocupar-se per el demà? Quans pardals vendrien les seues ales a canvi de una vida com la nostra? Creem que som millors perque tenim escoles, vivim entre mols de formigó i intercanviem menjar per paper o metall, però quin sentit té tot açò quan no sabem utilitzar-ho? Tota la vida intentan conseguir diners, perquè? No mos enterraran en ells, ni tan sols ajudaran a que siguem més feliços. Ni tots els diners del mòn podrien comprar la lliçò més important de totes, la que ens mostra com viure la vida, la lliçó que van prohibir des que es van vendre.

ENTRADA SENSE TITOL


Milers de xiquets morint cada dia
mentres que tu sols saps deixar-ho passar
pero sempre amb la teua hipocresia
no fas altra cosa que els diners llençar


Com si fos d'una pel·lícula el guió
la teua vida poc a poc va passant
sense tindre cap punt de comparació
dels que dia a dia l'han de treballar

I ara que els meus ulls es troben en els teus
no pense baixar la mirada ni tirar enrrere
no cregues que pense agenollar-me als teus peus
no fare com aquells que la dignitat pergueren

No has de fotre un brot per a poder menjar
molts bons enxufes i encara un millor sou
creus que tot el mòn t'ha de idolatrar
i no fas més que afonar-te en un pou

Creus que amb diners a tot sempre arribes
sense saber encaixar la realitat
que vius una vida que no controles
en el teu mòn de falsa felicitat

I ara que els meus ulls es troben en els teus
no pense baixar la mirada ni tirar enrrere
no cregues que pense agenollar-me als teus peus
no fare com aquells que la dignitat pergueren

I ara ve quan sents la nostra veritat
la que el teu voltant t'ha fet esborrar
el nostre orgull mai no podras xafar
l'orgull de pels nostres somnis haver lluitat

Com ja us n'haureu adonat, és la lletra d'una cançò, però és una cançò sense titòl, i no hi ha dret de que siga així. Ja que el meu cervell no té les suficients neurones actives per a trobar-ne un, espere que algú de vosaltres en trobe un adequat.