Tot és meravellos, magnífic i preciòs... fins que deixa de ser-ho. Són eixos dies en que no saps com ni perquè, la realitat et colpeja i tu no tens armes ni forces per a defendre't. T'alces per el matí i unicament seguises la rotina ja marcada. No tens ganes de res ni de ningú. Sols vagues per el carrer esperant trobar la llum.
Son eixos dies en que no tens il·lusió per res. T'has adonat de que les coses no eren com tu pensaves o que han canviat massa ràpid abans que et pugueres donar conte, i això t'ha fet mal. No saps que fer i no trobes cap motiu per seguir endavant. El pitjor es que, per més que ho intenten, ningú pot fer que el trobes. Es una cosa que sols tu pots fer, però estàs massa enfonsat per pensar-hi.
Són dies en que les llàgrimes inunden els teus ulls amb massa facilitat sense que pugues evitar-ho i la teva ment es troba absent en un mòn de desgràcies d'on no pots rescatar-la. És dificil escapar de la situació perquè, com ja he dit, ningú pot ajudar-te, i si poden, ni tan sols tens forces per demanar-los ajuda.
No sé que passa, però hi ha temporades en que la facilitat per perdre l'il·lusió s'afegix a la dificultat per retrobar-la. Poc a poc, tens menys motius pels que somriure i caus en un pou que no te fons. Al poc temps, trobes que els dies en que perds l'il·lusió, no son dos o tres dies solts, sino que formen part de la rotina i que rarament trobes la il·lusió.
Hem d'intentar per tots els mitjans no arribar fins eixe punt perquè, una volta ahí, es quasi impossible tornar...