Cada dia vivim més. La esperança de vida augmenta gràcies als avanços de la medicina i a la comoditat en la que ens hem acostumat a viure. Ara una persona pot arribar fàcilment als 80 anys. Podem pensar que és bo això de viure cada cop més però: es realment viure el que fem?
M'alce 7 vegades del llit a la setmana i cada una d'eixes voltes tinc el dia planificat. Cinc d'eixos dies son una rutina impressionant. Pels matins ens tanquen com a ovelles entre quatre parets per a explicar-nos com trobar els màxims i els mínims d'una funció en forma de parabola que no he de veure mai més en ma vida. Per les vesprades ens unflen a feina, tanta, que ni tan sols trobava temps per a escriure açò. Els caps de setmana són la llum entre tanta foscor, però per desgràcia, la llum dura poc en un món d'ombres. Ens pasem més de quinze anys de la nostra vida estudiant, aprenent coses que oblidem amb facilitat, coses que uns homes sentats a una butaca amb un sou que fa por, han decidit que necessitem saber per a ser persones. Però no ens ensenyen a viure, i per això desperdiciem la nostra vida estudiant coses que no tenen cap significat.
Després d'açò, només ens queda treballar. És l'únic que podem fer per a integrar-nos en esta societat. Aci hi ha poques possibilitats: si no has estudiat una carrera eres un mandra, i si l'has estudiada sempre hi haura algú que aconseguira un treball millor que el teu gràcies als contactes. Pasem la major part de la nostra vida treballant, per a que el dia menys pensat decidisquen que t'ha arribat l'hora d'esperar a la mort. Si tens sort l'esperaràs asentat al sofà de ta casa, si no, la trobaràs a un geriàtric o enxufat a una màquina a l'habitació d'un hospital.
Pot sonar estúpid i inclús utòpic, però no us agradaria, encara que fora només uns instants, no pensar en res, no tindre cap problema, només viure, flotar sense nugar-te a cap lloc, volar, simplement ser lliure de viure la teua vida? Pensem que som lliures però estem nugats a tot. A la familia, als amics, als estudis, al treball... Alguns d'estos nusos no ens molesten, es més, els busquem i ens sentim desamparats quan algún d'ells ens falta. D'altres no els busquem però els necesitem per viure, o això ens han dit. Creem que som lliures però des del moment del nostre naixement tenim un guió escrit com a vida. Saben tot el que farem, tenim poques opcions si no n'agafem una, agafarem l'altra, pocs inventen noves opcions i a eixos pocs ja s'encarreguen de que tornen a les seues normes...
Diem que l'esser humà és superior a la resta d'animals però en realitat som molt inferiors. A quants gats has vist preocupar-se per el demà? Quans pardals vendrien les seues ales a canvi de una vida com la nostra? Creem que som millors perque tenim escoles, vivim entre mols de formigó i intercanviem menjar per paper o metall, però quin sentit té tot açò quan no sabem utilitzar-ho? Tota la vida intentan conseguir diners, perquè? No mos enterraran en ells, ni tan sols ajudaran a que siguem més feliços. Ni tots els diners del mòn podrien comprar la lliçò més important de totes, la que ens mostra com viure la vida, la lliçó que van prohibir des que es van vendre.