Aquells anys...

Cada cop més recorde aquells anys en que encara era una xiqueta. En que no entenia el significat de les paraules guerra, frontera, intolerància ni ambició. Per a mi els diners només eren troços de paper i metall que canviaves per menjar, els tanques eren basses grans d'aigua i les granades, la mangrana mal dita. Les pistoles tiraven aigua i la fam era el que sentia abans de dinar. Anyore aquells anys en que només veia el mòn perfecte que imaginava.

No m'havia de sentir malament per no poder ajudar als xiquets que moren de fam, perquè no sabia que existien. No em preocupava la gent que moria a les guerres perque a l'últim capitol sempre els resucitaven. No em queixava de les desigualtats perquè a les pel·lícules tots eren iguals. No m'importaven les injusticies perquè sabia que els bons sempre guanyaven. Encara que tancada a una casa, lligada a una rotina, amb prohibicions i obligacions, em sentia lliure.

Però de repén, la televisió de ca la meua avia em va començar a mostrar altres imatges. Vaig veure que no hi havien bons que pararen les injusticies, els que jo creia que haurien de ser bons, no lluitaven per la igualtat, sino que buscàven les diferencies per a aprofitar-se d'elles, i els pocs que lluitaven, eren callats ràpidament sota el mant de la repressió. La gent que moria a les guerres ni eren els protagonistes de la serie ni eren resucitats a l'últim capitol, perque allò no acabava mai. Vaig veure com la gent jutjava la vida dels demés sense apenes conèixer-los davant de tot un país, em vaig adonar de com tractaven a les persones només per el color de la pell inclús per la roba o el que pensaven. Vaig veure com monstres disfressats d'esperança ens venien la llibertat en troços de fusta en forma de creu.

Al principi em vaig sentir confusa, perqué no es paraven les injusticies si tothom deia que ho eren? Perquè jutjaven la vida de la gent? No tenim dret a fer el que vulguem en les nostres vides? Què tenien que veure el color d'una persona perque aquesta fora millor o pitjor? Acàs els negres pensaven millor al sol i els blancs treien major rendiment mental a la sombra? I que tenien que veure la roba i la forma de pensar en tot açò? Ningú em va respondre aquestes preguntes, ni tan sols la mateixa que m'havia mostrat les veritats, despres de tant de temps de ensenyar-me el que jo volia veure.

Em vaig sentir enganyada, aquella maleida caixa m'havia mentit, les coses no eren com m'havia dit... Vaig veure dos camins: posar-me en contra de tot allò nou per a mi i que, a primera vista m'havia adonat de lo injust que era i protestar, o seguir veent aquella il·lusió formada per als que volen viure somiant.

Ara ja m'he decidit, quasi no veig la televisió...